VIS A VIS és una sèrie molt diferent, relata
la vida d’unes dones a la presó, com és el seu dia a dia, que fan, si hi han
baralles... Té un bon format perquè la pot veure tant la gent joves com les
persones grans.
Ara mateix s’està emetent la segona temporada i la veritat es que és millor
que la primera. Gràcies aquesta sèrie podem veure com es la vida dins un centre
penitenciari que no és d’homes. Totes les actrius fan molt bons papers; el que
té aquesta sèrie és que quan va començar ningú coneixia aquestes actrius i en
cert un punt és bo perquè se’ls estava oferint un lloc a la televisió i ara
mateix són actrius força reconegudes. Una de les actrius més conegudes a dia d’avui
és Berta Vázquez o a la ficció la Rizos. Gràcies al seu paper a VIS A VIS, ha pogut fer PALMERAS EN LA NIEVE, pel·lícula on
apareix com a protagonista.
Té plans molt bons perquè ens deixa veure com és la presó per fora sempre en un pla general i desprès com és per dintre amb plans mitjos, generals, fins i tot de detall.
Recomano a tothom veure aquesta sèrie perquè mereix molt la pena, hi ha moltíssim
treball darrere i molt bones col·laboracions.
El passat diumenge 20 de març vaig anar a veure al cinema la pel·lícula Leal. És la darrere entrega d’una saga anomenada
Divergente.
Des del meu punt de vista aquesta ultima entrega és la que menys m ’agrada’t
i la veritat es que no se perquè, potser es perquè la gran majoria de moments
no surten els escenaris de les pel·lícules d’abans i es fa estrany. Aquesta sensació
no nomes m’ha passat a mi sinó que la crítica diu que no ha tingut l’èxit que s’esperava
i que ha defraudat a tots els espectadors.
He de dir també que aquesta darrere és la més futurista de les tres perquè fa
molta referencia a com és el futur, amb naus que condueixen soles, grans
gratacels que es pot pujar fins l’ultima planta amb un ascensor que vola. Es pot
dir que el que més referència podria fer el futur seria que tot va amb la
empremta dactilar, és a dir, si la teva empremta no esta dins el sistema no
pots fer res i es força curiós.
Tot i així és una pel·lícula que recomano veure perquè si has vist les dues
anterior has de saber com acabat tot i que sigui dolenta.
Fotografia: Casper Holm, Jesper Jargil, Kristoffer Nyholm, Lars von Trier
Muntatge: Molly Marlene Stensgard
Repartiment: Bodil Jørgensen, Jens Albinus, Anne Louise Hassing, Troels Lyby, Nikolaj Lie Kaas, Louise Mieritz, Henrik Prip, Luis Mesonero, Knud Romer Jørgensen
Productora: Zentropa Entertainments2 / APS / DRTV / La Sept Cinema / Argos Film Produktie / Liberator Productions S.A.R.L.
ARGUMENT
Comença la història, amb un grup de joves, que fingeixen ser idiotes, fingeixen ser retardats mentals per no pagar un dinar consumida. Ells conviuen, són perfectament conscients del que fan. Tots són relativament iguals, sense cap tret destacable. Tots, menys Karen (Bodil Jørgensen), ella és diferent, ella no se sent enterament còmoda amb la situació, i això genera que els altres estiguin una mica pendents d'ella. L'objectiu del grup és trobar el que ells anomenen "la seva idiota interior", estafen gent, es guanyen alguns diners amb la seva falsa idiotesa. Els nois han de vendre una casa, per la qual reben una bona oferta, i també un altre negoci de menjar de nadons. Després, un dels capitostos, Stoffer (Jens Albinus), després de tenir un atac de bogeria, proposa la polèmica seqüència de l'orgia, la qual Von Trier mostra són embuts, sense dissimular, el que li va guanyar naturalment no pocs problemes de censura. Després, el pare de Josephine (Louise Mieritz), va a recollir-la i portar-la a casa, trenca l'harmonia del grup. Posteriorment, la diferent del grup, Karen, es va també a casa, ella era l'única que veia les coses diferent, i ella va ser plenament feliç amb el grup. Es porta a la seva amiga Susanne (Anne Louise Hassing), qui veurà la seva vida familiar. De retorn a casa, la seva idiota interior tornarà a aflorar.
IMPORTÀNCIA A LA HISTÒRIA DEL CINEMA
Els idiotes (Idioterne, 1998), primera pel·lícula que el danès realitza sota les directrius del moviment Dogma 95. Aquest corrent, cofundada per ell mateix al costat d'altres directors danesos com Thomas Vinterberg o Soren Kragh-Jacobsen, aposta per un cinema senzill i sense alambins, compromís que es recull en l'anomenat "vot de castedat": una normativa enfocada a naturalitzar els processos de producció i de rodatge mitjançant l'ús d'escenaris i sons naturals, l'absència d'efectes especials i música extradiegètica i l'eliminació de la superficialitat en unes trames que no podran acollir-se a cap gènere. No cal dir, a la vista del seu cinema posterior, que el bo de Von Trier no triga a saltar-vos aquesta jurament a la torera (a excepció del seu predilecta càmera en mà), si bé la veritat és que Els idiotes funciona com el exemple més aproximat a les directrius de la causa. Es tracta d'una escatològica obra que arriba a traspassar la barrera de l'ofensa en el seu intent de ponderar una filosofia naïf i sense prejudicis de la vida. La astracanada neix d'una arrel simple: un grup d'idealistes amb ganes de bronca, s'encarrega de destensar les convencions socials, valent-se de la incomoditat que provoca el tracte amb deficients mentals. La polèmica ja nodreix l'ego del geni.
