LA TELEVISIÓ

Aquest vídeo ens parla d'un programa de televisió que s'anomena "En el Medio" , retransmès a Argentina i avui ens explica què és la televisió? Com afecta? Què és el raiting? I així moltes més preguntes que ens resoldran.

Primer de tot ens planteja què és la televisió i què fa, doncs per començar ens diu que la televisió és un mitjà de comunicació que ens vol educar, formar i informar de la realitat, tot i que, moltes vegades aquesta realitat esta maquillada, és a dir, la realitat moltes vegades no és tal com ens l'explica o només ens expliquen una part de la realitat.

Moltes vegades s'ha de discutir si un programa serà o no televisiu i per això el principal objectiu que ha de complir és explicar la realitat de maneres diferents, per exemple el telenotícies explica notícies d'actualitat que han succeït fa poc, en canvi el reality show de Gran Hermano ens explica la vida d'unes persones gravades les 24 hores del dia.

Molta gent opina que la televisió és una caja boba, doncs això no és cert, perquè la televisió ens ha ensenyat moltes coses

En segon lloc ens fa una breu explicació de la història de la televisió: el 1924 es van reproduir les primeres imatges de televisió. Un altre any important en la televisió va ser el 1951 que va ser quan es va inaugurar la televisió argentina; el 1960 es van crear els primers canals privats. Es pot dir que fins al 1990 la televisió sempre va tindre el mateix format, aleshores en aquests anys van sorgir nous programes d'entreteniment com podria ser Gran Hermano, algun programa de premsa rosa... El segle XXI es pot dir que la televisió va servir noves tecnologies.

A continuació el programa ens diu que la televisió no és la responsable del comportament de la societat, és a dir, que la gent no esta influenciada pel que diu la televisió en certs programes.

En tercer lloc, el programa ens fa referència a les audiències televisives. Ens afirma que els programes que més que guanyen diners per les seves audiències són els reality's shows, encara que la gent no ho reconegui és el que més veuen, també sempre guanyaren més diners els canals privats que els autonòmics. Què és el ràting? El ràting és molt famós en Argentina i consisteix a guanyar diners segons les audiències de cada programa, és molt dur i real.

Per últim, ens explica que les notícies no ens expliquen tota la realitat perquè hi ha molta, aleshores ells escullen les més importants i el contingut s'adapta a la cultura de cada país.

Des del meu punt de vista puc dir que sí que es podria aplicar a la televisió europea i més exactament a l'espanyola perquè la televisió es podria dir que és igual a tots els llocs, a la majoria hi ha els mateixos programes, tot i que, a vegades es canvia el contingut per temes culturals.

La meva opinió sobre aquest programa és molt bona perquè he pogut saber més coses sobre la història de la televisió i tot el que hi ha darrere del que veiem normalment.

VIS A VIS

VIS A VIS és una sèrie molt diferent, relata la vida d’unes dones a la presó, com és el seu dia a dia, que fan, si hi han baralles... Té un bon format perquè la pot veure tant la gent joves com les persones grans.

Ara mateix s’està emetent la segona temporada i la veritat es que és millor que la primera. Gràcies aquesta sèrie podem veure com es la vida dins un centre penitenciari que no és d’homes. Totes les actrius fan molt bons papers; el que té aquesta sèrie és que quan va començar ningú coneixia aquestes actrius i en cert un punt és bo perquè se’ls estava oferint un lloc a la televisió i ara mateix són actrius força reconegudes. Una de les actrius més conegudes a dia d’avui és Berta Vázquez o a la ficció la Rizos. Gràcies al seu paper a VIS A VIS, ha pogut fer PALMERAS EN LA NIEVE, pel·lícula on apareix com a protagonista.

Té plans molt bons perquè ens deixa veure com és la presó per fora sempre en un pla general i desprès com és per dintre amb plans mitjos, generals, fins i tot de detall.

Recomano a tothom veure aquesta sèrie perquè mereix molt la pena, hi ha moltíssim treball darrere i molt bones col·laboracions.

SAGA DIVERGENTE: LEAL

El passat diumenge 20 de març vaig anar a veure al cinema la pel·lícula Leal. És la darrere entrega d’una saga anomenada Divergente.

Des del meu punt de vista aquesta ultima entrega és la que menys m ’agrada’t i la veritat es que no se perquè, potser es perquè la gran majoria de moments no surten els escenaris de les pel·lícules d’abans i es fa estrany. Aquesta sensació no nomes m’ha passat a mi sinó que la crítica diu que no ha tingut l’èxit que s’esperava i que ha defraudat a tots els espectadors.

He de dir també que aquesta darrere és la més futurista de les tres perquè fa molta referencia a com és el futur, amb naus que condueixen soles, grans gratacels que es pot pujar fins l’ultima planta amb un ascensor que vola. Es pot dir que el que més referència podria fer el futur seria que tot va amb la empremta dactilar, és a dir, si la teva empremta no esta dins el sistema no pots fer res i es força curiós.

Tot i així és una pel·lícula que recomano veure perquè si has vist les dues anterior has de saber com acabat tot i que sigui dolenta.

TRAILER

ELS IDIOTES (CINEMA DOGMA)

FITXA TÈCNICA I ARTÍSTICA

Títol: Idioterne (Els idiotes)

País: Dinamarca

Any: 1998

Duració: 117 min

Gènere: Drama, dogma, película de culto

Producció: Vibeke Windelov

Director: Lars von Trier

Fotografia: Casper Holm, Jesper Jargil, Kristoffer Nyholm, Lars von Trier

Muntatge: Molly Marlene Stensgard

Repartiment: Bodil Jørgensen, Jens Albinus, Anne Louise Hassing, Troels Lyby, Nikolaj Lie Kaas, Louise Mieritz, Henrik Prip, Luis Mesonero, Knud Romer Jørgensen

Productora: Zentropa Entertainments2 / APS / DRTV / La Sept Cinema / Argos Film Produktie / Liberator Productions S.A.R.L.

ARGUMENT

Comença la història, amb un grup de joves, que fingeixen ser idiotes, fingeixen ser retardats mentals per no pagar un dinar consumida. Ells conviuen, són perfectament conscients del que fan. Tots són relativament iguals, sense cap tret destacable. Tots, menys Karen (Bodil Jørgensen), ella és diferent, ella no se sent enterament còmoda amb la situació, i això genera que els altres estiguin una mica pendents d'ella. L'objectiu del grup és trobar el que ells anomenen "la seva idiota interior", estafen gent, es guanyen alguns diners amb la seva falsa idiotesa. Els nois han de vendre una casa, per la qual reben una bona oferta, i també un altre negoci de menjar de nadons. Després, un dels capitostos, Stoffer (Jens Albinus), després de tenir un atac de bogeria, proposa la polèmica seqüència de l'orgia, la qual Von Trier mostra són embuts, sense dissimular, el que li va guanyar naturalment no pocs problemes de censura. Després, el pare de Josephine (Louise Mieritz), va a recollir-la i portar-la a casa, trenca l'harmonia del grup. Posteriorment, la diferent del grup, Karen, es va també a casa, ella era l'única que veia les coses diferent, i ella va ser plenament feliç amb el grup. Es porta a la seva amiga Susanne (Anne Louise Hassing), qui veurà la seva vida familiar. De retorn a casa, la seva idiota interior tornarà a aflorar.

IMPORTÀNCIA A LA HISTÒRIA DEL CINEMA

Els idiotes (Idioterne, 1998), primera pel·lícula que el danès realitza sota les directrius del moviment Dogma 95. Aquest corrent, cofundada per ell mateix al costat d'altres directors danesos com Thomas Vinterberg o Soren Kragh-Jacobsen, aposta per un cinema senzill i sense alambins, compromís que es recull en l'anomenat "vot de castedat": una normativa enfocada a naturalitzar els processos de producció i de rodatge mitjançant l'ús d'escenaris i sons naturals, l'absència d'efectes especials i música extradiegètica i l'eliminació de la superficialitat en unes trames que no podran acollir-se a cap gènere. No cal dir, a la vista del seu cinema posterior, que el bo de Von Trier no triga a saltar-vos aquesta jurament a la torera (a excepció del seu predilecta càmera en mà), si bé la veritat és que Els idiotes funciona com el exemple més aproximat a les directrius de la causa. Es tracta d'una escatològica obra que arriba a traspassar la barrera de l'ofensa en el seu intent de ponderar una filosofia naïf i sense prejudicis de la vida. La astracanada neix d'una arrel simple: un grup d'idealistes amb ganes de bronca, s'encarrega de destensar les convencions socials, valent-se de la incomoditat que provoca el tracte amb deficients mentals. La polèmica ja nodreix l'ego del geni.

TRÀILER

ESCENES DE LA PEL·LÍCULA

Desconcertat

SÍNTESI DE L'ESTRUCTURA ARGUMENTAL D'UNA PEL·LÍCULA

L’anàlisi de l’argument el faré de la pel·lícula Palmeras en la nieve. És una pel·lícula que es va estrenar fa pocs mesos i ha tingut molt d’èxit.

El tema principal de la pel·lícula és la colonització dels espanyols a Cuba. És un tema molt tancat perquè explica com vivien aquestes persones, els grans negocis que van arribar a construir, la plantació de cafè i també més exactament explica la vida d’un dels colonitzadors a la Guinea Espanyola.

Ens vol explicar com era la vida d’unes persones que ho deixaven tot per anar-se a un altre país per tal de tenir una millor vida, hi havia vegades que només marxaven els marits i unes altres que s’anava tota la família sencera. També ens deixa veure que moltes vegades els marits quan marxaven a la Guinea els hi eren infidels a les seves dones a les festes del poble, i que moltes vegades fins i tot tenien fills. Ens vol transmetre que quan els espanyols havien de marxar de Cuba molts d’ells ho volien fer amb les dones que tenien allà, és a dir, cubanes; però era impossible perquè no les deixaven sortir del país perquè no tenien nacionalitat espanyola.

Tota la pel·lícula esta explicada des d'un punt de vista espanyol, tot i que potser alguna vegada ens podem adonar que esta explicada des d'un punt de vista cubà.

Esta explicada d’una manera molt detallada, perquè veiem com era el dia a dia dels espanyols, com eren les seves festes una vegada a la setmana, com eren tractats allà.

Palmeras en la nieve, esta basada en una novel·la de Luz Gabás la qual es titula igual.

A mi certament no m’ha recordat a cap altre tema perquè és una pel·lícula que no s’ha fet mai i menys explicant una història d’amor. Sí que el podem relacionar amb situacions reals d’aquell temps perquè podria ser que estigues basada en uns història real.

Un dels protagonistes té un paper molt important, perquè ens explica tot el que va fer, els amors que va trobar, els problemes que va tindre per tornar a casa després de molts anys a Cuba... i un altre protagonista també té un paper molt important perquè torna el lloc on va passar tot al cap de molts anys buscant respostes sobretot el que havia passat allà amb els seus familiars.

És una pel·lícula molt interessant, original i cultural a la vegada pel fet d’explicar-nos el que la gent era capaç de fer en aquells anys i tot el que van poder aconseguir.

Premis Oscars 2016

El passat 28 de febrer es va celebrar la 88ª cerimònia dels Premis Oscars a Estats Units. Va ser una cerimònia plena d'emocions i de tornar a veure cares molt conegudes com per exemple Leonardo DiCaprio i Kate Winslet.  També va haver-hi una gran absència de personatges com Will Smith que va decidir no assistir per la poca nominació que hi havia a la gent de color.

Va ser una nit on sobretot les dones anaven molt bé vestides, amb uns vestits llargs i sobretot fan triunfar els grans escots. També els homes van brillar amb els seus esmoquins.

El gran protagonista de la nit va ser Leonardo DiCaprio que després de estar nominat 5 vegades a millor actor per fi s'enduia la tan desitjada estàtua i així trencava la maledicció de l'Òscar.

Les famoses estatuetes es van atorgar a:

• Millor pel·lícula: Spotlight

• Millor direcció: Alejandro G. Iñarritu

• Millor actriu: Brie Larson, per el seu paper a La habitación

• Millor actor: Leonardo DiCaprio, per el seu paper a El renacido

• Millor actriu de repartiment: Alicia Vikander, per el seu paper a La chicha danesa

• Millor actor de repartiment: Mark Rylance

• Millor pel·lícula de parla no anglesa: El hijo de Saúl

• Millor pel·lícula animada: Del revés
• Millor guió original: Josh Singer y Tom McCarthy, per la pel·lícula Spotlight
• Millor guió adaptat: Charles Randolph y Adam McKay, per La gran apuesta
• Millor disseny de producció: Colin Gibson y Lisa Thompson, per la pel·lícula Mad Max: Furia en la carretera
• Millor fotografia: Emmanuel Lubezki, per El renacido
• Millor vestuari: Jenny Beavan, per Mad Max: Furia en la carretera
• Millor muntatge: Margaret Sixel, per el seu treball a Mad Max: Furia en la carretera
• Millors efectes especials: Andrew Whitehurst, Paul Norris, Mark Ardington y Sara Bennett per la pel·lícula Ex Machina
• Millor maquillatge i perruqueria: Lesley Vanderwalt, Elka Wardega y Damian Martin, per Mad Max: Furia en la carretera
• Millor edició de so: Mark Mangini y David White, per el seu treball a Mad Max: Furia en la carretera
• Millor mescla de so: Chris Jenkins, Gregg Rudloff y Ben Osmo, per Mad Max: Furia en la carretera
• Millor banda sonora: Ennio Morricone, per la pel·lícula Los odiosos ocho
• Millor cançó: Writing's on the wall, de la pel·lícula Spectre
• Millor documental: Amy, de Asif Kapadia
• Millor curtmetratge: Stutterer, de Benjamin Cleary y Serena Armitage
• Millor curt documental: A girl in the river: the price of forgiveness, de Sharmeen Obaid-Chinoy
• Millor curt animat: Historia de un Oso, de Gabriel Osorio y Pato Escala

I fins aquí tots els premis Oscars; es pot veure clarament que El renacido i Spotlight són les grans triomfadores de la nit.